Descripció de l’obra
Abejas Solitarias és el nom per a aquestes torres de biodiversitat, una proposta amb diversos dispositius escultòrics que busquen estimular agro sistemes combinats, procurant hàbitats per a incentivar l’establiment de pol·linitzadors i rèptils de manera paral·lela a la conservació i sembra d’espècies florals associades.
En la part inferior de les estructures, se situen uns refugis semisoterrats en el sòl que acolliran en el seu interior rèptils que actuaran com a controladors de plagues. En la part superior,
es localitzen diversos habitacles per a papallones i abelles solitàries, abeuradors d’aigua i plantes enfiladisses que protegiran estos recers de biodiversitat.
Esta proposta pretén oferir un espai d’interpretació per a conéixer i vincular-nos d’una manera més pròxima amb la entomofauna local, que promou serveis ecosistèmics fonamentals per al nostre entorn. Per això, es relacionarà de manera molt estreta amb el programa d’educació mediambiental de Carrícola, que genera activitats que fomenten la restauració, maneig i ús sostenible dels recursos naturals i la protecció de la biodiversitat.
Pol·linització
La pol·linització és un servei ecosistèmic fonamental a nivell ambiental, econòmic i social. Com a dada important, el 80% dels cultius europeus depenen de pol·linitzadors com les abelles (solitàries i socials), i estos beneficis són primordials per a millorar la salut ambiental i la biodiversitat.
Les abelles solitàries, en general, no tenen un repartiment de tasques, totes les femelles són fèrtils i construeixen els nius per a les seues larves utilitzant obertures en fusta vella, buits de jonc o branques, o en túnels en el sòl. Óscar Aguado (2017), en el seu Guia de Camp dels pol·linitzadors d’Espanya, posa l’accent en la importància de procurar estos refugis artificials, ja permeten que les abelles solitàries, en emprar menys temps en la construcció del niu, realitzen posades més grans. També ens recorda la importància de la protecció dels seus hàbitats, ja que a diferència de les abelles socials, les solitàries tenen dietes especialitzades que se sincronitzen amb la fenologia de les plantes amb les quals interaccionen. Este és un element fonamental per a assegurar la biodiversitat i la pol·linització d’algunes espècies concretes.
El fet que estes abelles no siguen defensives i puguen conviure en entorns humanitzats, permet que la creació d’estos hàbitats en els nostres entorns pròxims, es convertisquen en un recurs idoni per al coneixement i la difusió de la importància de les abelles solitàries per al nostre futur.
Control natural de plagues
El control natural de plagues per depredadors biòtics genera enormes beneficis en els nostres ecosistemes, ja que evita els innombrables danys que causen l’ús de pesticides i plaguicides químics, protegint els sòls i l’aigua, i al mateix temps la biodiversitat i la nostra pròpia salut. Moltes de les poblacions de depredadors naturals estan en greu perill d’extinció precisament per l’ús abusiu d’estos productes químics.
Alguns rèptils presents en este territori, com el Fardatxo Ocel·lat (Timon lepidus) i el Fardatxo Bètic (Timon Nevadensis), són interessants aliats en el control de plagues d’insectes, o xicotets mamífers com a talps i rosegadors que ataquen als cultius hortícoles. Una altra espècie que podem observar en el nostre entorn és la Sargantana Marró (Podarcis liolepis), insectívora i única en el control biològic d’escarabats de sòl, arnes i formigues.
Sobre Lucía Loren
Lucia Loren, 1973
Llicenciada Belles arts, Universitat Complutense de Madrid. Docent del Grau de Belles arts de la Universitat Nebrija.
La seua línia d’investigació gira entorn de les pràctiques d’art contemporani que integren una reflexió socio-ambiental de la nostra relació amb el territori, articulant praxis col·laboratives, processos d’intervenció social i integrant estes experiències en contextos educatius inclusius.
Dins de la seua activitat artística, sota el binomi art i ecologia, ha realitzat intervencions específiques en nombrosos entorns naturals dels EUA, Espanya, Itàlia, Holanda, Portugal, Polònia, Suïssa, l’Argentina o Sàhara Occidental. En totes estes intervencions, ha volgut visibilitzar les interacciones ésser humà/paisatge que han aconseguit una relació respectuosa amb el mitjà que habiten. En moltes ocasions, el procés de treball es converteix en un espai obert a la participació de la població.
Ha presentat les seues propostes plàstiques en Centres d’Art Contemporani com: CDAN, MUSAC, IVAM, CAB, ACVIC, Sala Tecla, Matadero, La Casa Encendida, Círculo de Bellas Artes, Estampa, Museu Contemporani Esteban Vicente, La Panera, Centro Cultural Montehermoso, Galeria Estampa, Palacio del Quintanar, Ap Gallery, Institut Cervantes de Cracòvia, Oficina Cultural Ambaixada d’Espanya a Washington, CC d’Espanya al Perú, Costa Rica, El Salvador i Museu de l’Aigua a l’Equador.
